Tot de mi,De Cris Juanico

L’excel·lent acollida que va rebre Vola’m a sa lluna (Música Global, 2006) exigia més i –en cas que fos possible– millor. La primera experiència de Cris Juanico investit de crooner amb el coixí sonor de l’Original Jazz Orquestra del Taller de Músics –OJO– no podia limitar-se a ésser una anècdota en la trajectòria del vocalista de Ja T’ho Diré, o un enllaç de conveniència per a la projecció dels joves músics d’una de les big bands més emprenedores del país.
No ens trobàvem, com molts podien haver pensat, davant el nou caprici d’un artista inquiet. Com tampoc els integrants de l’orquestra pretenien accedir a la fama i la popularitat bescanviant els seus atributs jazzístics pel convencionalisme més accessible de la cançó popular.
De sobte s’havien entrelligat dos móns amb un camí per recórrer plegats i cap d’ells tenia intenció de desaprofitar l’avinentesa.
Cris, un autèntic especialista en la versatilitat vocal, se sentia còmode entre el vellut de Cole Porter, les sedes de Gershwin i el llacet de Sinatra. L’OJO, una formació que uneix qualitat i aprenentatge, no podia estar més joiosa davant el repte de donar un nou vernís a tots aquells clàssics.
Ara aquell idil·li viu un nou i esperat episodi amb l’enregistrament de Tot de mi. Un disc que pren el títol d’aquest estàndard de Seymour Simmons –“All of me”–, però que podria haver-se batejat amb el nom de qualsevol dels temes inclosos en el seu interior. Perquè totes elles són cançons refrescants com un vent d’estiu (“Summer wind”), temes que maten amb la suavitat d’un silenciador emocional (“Killing me softly with his song”), melodies de cor i ànima (“Heart & soul”) que ens porten el record de l’altre (“I remember you”) abans d’invocar-lis que som tot seus (“I’m your man”). Encanteris de màgia negra (“That old black magic”) perquè ens estimin tendrament (“Love me tender”), no se’n vagin del nostre costat (“Stand by me”) i visquem l’amor d’avui (“I’m in the mood for love”) com un gest inoblidable (“Unforgetable”). Una nova aventura en la que l’intèrpret menorquí torna a jugar-se el coll (“Call me irresponsible”) mentre el director de l’OJO, Vicens Martín, i uns arranjadors de primera (Santi Galán, Martí Ventura, Jordi Riera i Joan Monné) li preparen el terreny perquè es gronxi a plaer en el balancí del swing (“The tender trap”) sacsejat per les onades d’un sinuós riu de lluna (“Moon river”).
L’oportunitat de sentir més a prop, adaptades a la nostra llengua i amb un tractament musical d’avui, aquelles cançons que han estat la banda sonora de vides senceres és un regal que convé fruir com es mereix i una reivindicació de la música com a expressió universal. Un gest pel qual, una vegada més, cal agrair l’empeny de Cris Juanico i l’Original Jazz Orquestra del Taller de Músics perquè s’esvaeixin barreres i prejudicis en favor de la música sense més.